Publicacions

LLIBRES: 

L’efectiva orientació fenomenològica de la fase inicial en el pensament de Heidegger ha estat objecte d’una inacabable controvèrsia. No pot haver dubte que entre el pensament fenomenològic i la seva refracció en l’obra de Heidegger hi ha alhora evidents lligams i paleses discrepàncies. Fan referència a qüestions tan cabdals com ara: mètode, veritat, finitisme, interpretivisme, temporalitat, transcendentalisme i objectivisme. En conseqüència, aquest llibre te com a fita especificar i avaluar la innovadora empenta que (a vegades massa agosaradament) sol ser assignada a la “ontologia fonamental”.

En el pensament dels darrers cent anys ha predominat un desplaçament i una alteració mai no interromputs de les prioritats filosòfiques. La conseqüència n’ha estat que una continua “ensulsiada categorial” ha produït desconcert i confusió, havent afectat sense parar les actituds reflexives més fonamentals. Els assaigs aplegats en aquest llibre intenten elucidar els múltiples determinants d’aquesta disharmònica i persistent mutació. I tracten d’esbrinar, al mateix temps, quins efectes ha produït (i segueix causant) en la recerca filosòfica del nostre temps aquest inacabable terrabastall categorial.

És una veritat comunament acceptada que els conceptes filosòfics es solen nodrir d’un seguit de pressuposicions, d’abast indistintament natural o cultural-social, sobre la manera escaient d’analitzar i de classificar la realitat. La historiografia del pensament, en conseqüència, i molt especialment les seves eleccions temàtiques i metodològiques, esta condicionada per determinades preferències teòriques, sigui quina sigui la seva adscripció ideològica. Això vol dir que el pensament del passat és gràvid d’idees i d’intuïcions que encara no s’han manifestat però que poden ser revelades (i aquí la metàfora del revelador fotogràfic és idònia) si se’l contempla des d’una adient disposició teòrica i categorial.

En el nostre temps, la tergiversació metodològica, el temor a problematitzar, i la resistència a concloure afecten sovint una important fracció de la historiografia del pensament. La filosofia ha estat sempre fascinada pel seu propi passat, però entendre a fons aquesta umbilical vinculació ha volgut dir fer front a una munió d’obstacles teòrics, essent potser el més important l’elecció d’un adient “punt arquimedià”. Aquesta dificultat fa necessari que la “veritat filosòfica” sigui confrontada sense embuts amb la “veritat històrica”. En conseqüència, les conviccions presentistes, problematistes, constructivistes o heterològiques han de ser examinades segons la perspectiva d’escoles historiogràfiques alternatives, com per exemple les històries conceptual i semàntica del pensament.

Aquest llibre analitza la commoció soferta pel pensament fenomenològic quan Heidegger va posar en qüestió la noció d’un subjecte autònom, autorreferent i autoconstituït. Aquest impuls profundament revisionista, associat a un Dasein amb vocació projectiva que apareixia com el nou punt arquimedià pel pensament, va semblar frontalment oposat a la ja ben arrelada herència de Husserl. Al mateix temps, aquesta obra examina el múltiple i contradictori lligam que mantenen les dues posicions filosòfiques, posant de relleu les seves profundes discrepàncies alhora que desencobreix algunes tàcites coincidències. També s’esforça per il·luminar el perllongat efecte d’aquests mateixos antagonismes en algunes corrents eminents del pensament contemporani.

Proposa una lectura del pensament de Merleau-Ponty basada en un escrutini minuciós de la seves obres publicades i inèdites, i recollint alhora la munió gairebé inabastable d’interpretacions que els especialistes n’han fet arreu del món durant el més de mig segle transcorregut des de la seva mort. Recercant un equilibri satisfactori, sens dubte difícil d’assolir, entre els successius períodes de la producció filosòfica de Merleau-Ponty, aquest llibre s’esforça per clarificar els seus múltiples temes i motius, alhora que intenta entendre com estan entrellaçats. Tot i procurant, al mateix temps, fer intel·ligible la seva diversitat, a vegades desconcertant.

La filosofia de la ment, en el nostre temps, escruta la natura dels fenòmens, propietats, funcions i processos de la ment humana, tenint com a focus principal la seva connexió tant amb el sistema nerviós central i els múltiples trets que configuren la conducta humana, com amb l’entorn social i cultural que la condiciona. Aquest llibre se’n fa a bastament ressò, i per això introdueix, defineix, explica en minuciós detall, i cautament interpreta els cent conceptes i doctrines prominents (i alhora en descriu els vincles recíprocs) d’aquesta fascinant i actualíssima disciplina filosòfica.

PARTS DE LLIBRE:

Com es notori, en la noció de “habitus” encunyada per Bourdieu conflueixen un cert número de les preocupacions filosòfiques més característiques de Merleau-Ponty. Però també succeeix que l’altiu antiintel·lectualisme merleau-pontià no només ajuda a clarificar la disposició reflexiva general del mateix Bourdieu sinó que, per damunt de tot, posa de relleu que algunes crucials perspectives teòriques, de fet mai no posades en pràctica pel sociòleg, han romàs latents en el seu pensament.

La fragilitat conceptual i la insatisfactòria tematització que, en el pensament de Merleau-Ponty, afecten el crucial concepte de “institució”, van dur al filòsof a una arduosa cruïlla de camins. La ruta de sortida que ell va escollir, tanmateix, pot semblar escassament encertat en el nostre temps (al menys pel que fa a les perspectives de realització que el seu pensament aparenta contenir), sobre tot si se’l compara amb el camí de sortida alternatiu que la seva pròpia doctrina suggereix però que Merleau-Ponty va desdenyar.

  • “El weberianismo de Merleau-Ponty”. De la pàg. 211 a la pàg. 247 de: La sombra de lo invisible. Merleau-Ponty 1961-2011, ed. per L. Alvarez Falcón. (Madrid: Eutelequia 2011) ISBN 978-84-939443-3-9

Malgrat les paleses diferències entre els temes i els objectius dels dos pensadors, el cert és que Merleau-Ponty comparteix amb Max Weber no només una característica bifocalitat metodològica sinó, sobre tot, un cert nombre de crucials disposicions operatives. Entre elles destaquen la necessitat d’imposar sentit a una realitat-rerafons de la que ens separa l’“hiatus irracional”, la minuciosa atenció als subtils però omnipresents efectes de la cultura, o un tarannà fonamental de caràcter constructivista i no-adeqüacionista, i per això mateix irrevocablement possibilista.

L’agre controvèrsia que, durant ja fa més d’un segle, ha contraposat la comprensió a l’explicació quan hom ha tractat d’identificar l’eina que les disciplines humanístiques haurien de fer servir primordialment, en el nostre temps ha sofert una imprevista mutació. Succeeix actualment, en efecte, que cadascun d’aquests procediments elucidadors s’afanya a replicar o reproduir (i fins i tot intenta de vegades mimetitzar-los sense embuts) els trets i les característiques que la pràctica concurrent solia enarborar com a senyals d’identitat.

Es notori que el pensament de Merleau-Ponty conté constants referències a temes de caràcter històric, social, i polític. Per conrear aquests interessos el filòsof va construir sengles “ontologies especials”, però el cert és que aquests suports conceptuals dóna’n la impressió d’anul·lar-se els uns als altres si se’ls examina amb el deteniment escaient. En el pensament merleau-pontià, de tota manera, es pot albirar un virtual “punt de fuga” de caràcter cultural que molt bé podria conciliar aquestes divergents ontologies.

L’aspiració de Merleau-Ponty que el seu model “perceptivista” pel pensament tingués un abast i una validesa universals, i malgrat el diagnòstic optimista de molts dels seus seguidors, en realitat es va veure en gran part frustrada. La seva innovadora empenta va assolir un èxit només a mitges quan va haver d’afrontar els problemes filosòfics que plantegen l’acció històrica o la pràctica política, i de fet es va revelar inoperant quan va pretendre escrutar en profunditat el pensament d’alguns autors canònics.

Cap a 1957, el pensament de Merleau-Ponty va experimentar un dramàtic canvi d’orientació que de fet va tenir dues cares, atès que hi pot ser observada una alteració més aviat superficial en el bell mig d’una metamorfosi profunda. Tot i que hom ha intentat explicar aquesta bifront transformació per haver estat simultània amb l’episodi d’intens interès que portà Merleau-Ponty a aprofundir en la filosofia natural de Schelling, en realitat només pot ser entesa a partir d’uns determinants d’evident caire “externalista”.

  • “Antysocjologiczne wyzwania wobec społecznego sprawstwa”. (en polonès) [“El desafiament antisociològic a la noció de agència social”] Traducció de Justyna Kajta. De la pàg. 76 a la pàg. 88 de: Sprawstwo: teorie, metody, badania empiryczne w naukach społecznych [Agència: teories, mètodes i recerca empírica en les ciències socials], ed. per A. Mrozowicki, I. Szlachcicowa i O. Nowaczyk. (Wrocław: Nomos 2013) ISBN 978-83-7688-118-8

Des de fa més d’un segle, el pensament de temàtica social ha estat condicionat en gran part per un persistent “discurs antisociològic” que s’ha desenvolupat tant a l’interior com al defora de la pròpia sociologia. Aquest discurs sol mantenir que el terme “societat” només designa una mena de totalitat cosificada, desproveïda de necessitat i d’universalitat, i que per tant la sociologia és alhora anticientífica i incapaç d’entendre l’acció humana. Les dues branques actuals (culturalista i historiogràfica) de la vessant extrasociològica d’aquest discurs oscil·len entre dues posicions extremes: menystenir de soca-rel l’agència individual o bé admetre’n una esmorteïda i “paradoxal” modalitat.

La teoria dels “camps” socials defensada per Pierre Bourdieu és proposada com una decisiva eina conceptual a l’hora d’identificar els determinants que han condicionat (i que actualment governen) l’evolució del pensament filosòfic en l’Espanya moderna. Mitjançant l’òptica lliurada per aquesta noció, el passat filosòfic espanyol apareix com la parsimoniosa i conflictiva emergència d’un “camp” que mai no aconsegueix ser-ho del tot, a partir d’un rudimentari “joc social” secularment implantat des de premisses alhora culturals, polítiques i socials. I el present estat de la filosofia espanyola sembla consistir en la lluita per convertir el conreu d’aquesta disciplina en un veritable (o sigui: plenament autònom) “camp”, en el benentès que aquesta aspiració ha de fer front a les contraforces heteronòmiques que podrien transformar la filosofia en un frívol “espai de serveis”.

Tot i reconeixent el valor heurístic dels “tipus ideals” preconitzats per Max Weber, el cert és que cal emprar-los amb gran circumspecció reflexiva, com la noció habermasiana d’“esfera pública” demostra abastament. Aquesta inquietant fragilitat del “tipus ideal” és posada en relleu comparant-lo amb altres nocions de tarannà força més realista, com ara el concepte de “camp” introduït per Bourdieu, o bé contrastant-lo amb la categoria de “discurs”, avui ubiqua en les disciplines humanistes. Inesperadament, la obra de l’historiador François Furet contribueix a centrar la present recerca, atès que la seva celebració de l’herència que va deixar Tocqueville prefigura el pensament de Habermas, mentre que el seu recolzament del llegat historiogràfic de Cochin anuncia les doctrines del mateix Bourdieu.

 

ARTICLES (selecció):

Són notòries les dificultats de Husserl a l’hora d’interpretar el seu propi pensament, sobre tot en les ocasions en què, abandonant el cofoisme programàtic, va haver de fer front a les conseqüències de la seva innovadora reflexió. D’una banda aquest article vol comprendre a fons les seves fluctuants interpretacions del “giravolt idealista” inaugurat per les Idees. D’altra banda demostra que aquestes mateixes indecisions de Husserl ajuden a entendre els orígens de la “primera” filosofia de Heidegger perquè posen de manifest un dilema crucial: ¿es va limitar a revitalitzar unes idees que havien romàs sedimentades en la tradició filosòfica, o bé va ser determinada per les apories del pensament fenomenològic?

En la fenomenologia conflueixen dos actituds de signe obertament oposat. Una d’elles és l’interès, sens dubte autènticament fenomenològic, a assolir un acostament asèptic i fefaent a la “cosa mateixa”, sense que cap addició o interferència puguin enterbolir aquest depurat accés. L’altra és l’omnipresent temptació interpretativa, articulada sobre un “als” enganyós i trasbalsador. En la seva “ontologia fonamental”, Heidegger va voler assolir una adequada síntesi d’aquestes oposades tendències. L’escrutini dels seus procediments ajuda a entendre retrospectivament l’ambigua posició de Husserl pel que fa a l’ingredient hermenèutic que se sol infiltrar fins i tot en el pensament més alambinat.

Pretén elucidar la tensió entre l’ingredient finitista i el compromís ontològic en la “primera” filosofia de Heidegger, tot i admetent que aquesta bifront adscripció imposa al filòsof una metodologia circular que té un signe més aviat desconcertant. Aquesta pessimista constatació esdevé reforçada pel fet que la fonamentació dels ens per el Ser de cap manera no exclou la paradoxal fonamentació del Ser per part dels propis ens.

Defensa la tesi que les afinitats metodològiques entre la “ontologia fonamental” de Heidegger i la fenomenologia de Husserl (on el compromís transcendental vindria a ser el correlat de la professió de fe hermenèutica) encobreixen de fet la seva flagrant disparitat des d’un punt de vista temàtic. Manté així mateix que l’automanifestació del Ser és incompatible amb el ressò antimetodològic que la tradició fenomenològica assigna a la immediatesa. En haver revisat el transcendentalisme presencialista de Husserl, va transformar Heidegger de soca-rel la metodologia fonamentada en la “intuitivitat presentificadora” i la va adaptar a una noció de “fenomen” dramàticament ampliada.

Manté que el pensament de Merleau-Ponty es fonamenta de manera predominant en la categoria de la “no-coincidència”. O sigui que es basa (dit en el seu propi vocabulari) en la “divergència o écart”, la “no-transparència” o la “no-adequació”, atès que tant la percepció com el coneixement, segons el seu punt de vista, son lluny de lliurar les coses percebudes o conegudes. La realitat es manifesta impregnada de transcendència, i de la mateixa manera el pensament ha de recórrer la “inquietant distància” que separa el subjecte de si mateix i que s’interposa entre cada objecte i la seva identitat. En conseqüència apareixen mancades de fonament algunes notòries afirmacions sobre la “reversibilitat” que pretesament Merleau-Ponty hauria assignat al doblet “distància vs. immediatesa”.

En haver afirmat el caràcter “originari” i “immotivat” de la natura, alhora que s’esforçava per reconduir la ciència al mateix món natural, preteòric i antepredicatiu, que la va propiciar, Merleau-Ponty va posar les bases d’una modalitat inèdita de pensament que bé mereix el nom de “ciència de la pre-ciència”. La principal aspiració d’aquesta paradoxal “protociència” és recusar la ceguesa de la “ciència normal” davant la realitat primordial que la fa possible. És palès, en tot cas, que la profunditat de la nostra vida perceptiva mai no hauria estat filosòficament tematitzada sense la intrèpida immersió de Merleau-Ponty.

Percep Merleau-Ponty com una mena de “pensador nòmada” (o com diria Lévi-Strauss: proveït d’una “mentalitat neolítica”) perquè la seva trajectòria filosòfica va abastar interessos i orientacions ben diversos. Aquest article pretén fer intel·ligibles els (a vegades desconcertants) reenfocaments i rectificacions merleau-pontians, començant per la seva revisió de l’herència de Husserl (que Merleau-Ponty creia haver capgirat), i culminant en les seves múltiples temptatives per aplanar la diferència fenomènica entre pensar i sentir.

Intenta esbrinar si l’actual recerca sobre el marc social del coneixement filosòfic, malgrat que ben sovint recela del reduccionisme, podria de fet arribar a admetre la reducció de les idees i les doctrines als seus suposats determinants socials. La crítica al “monisme anòmal” defensat per Martin Kusch, combinada amb una interpretació del reduccionisme funcionalista que Jaegwon Kim ha proposat, porten a considerar l’obra de Hans Blumenberg com una referència essencial. L’afirmació de Blumenberg que les idees i els conceptes filosòfics depenen de metàfores fonamentals que en ser equiparables als qualia semblen immunes a la funcionalització, duu a concloure que un compromís reductiu no pot resoldre les apories que marren els presumptes “determinants socials del pensament”.

La doctrina de Merleau-Ponty sobre l’“ombra filosòfica” que ha acompanyat (i acompanya la lectura que nosaltres en fem avui en dia) les obres canòniques del pensament al llarg del temps, i que ell identifica com la principal raó (que d’altra banda va romandre oculta) de que les doctrines exposades hagin estat històricament preeminents, alhora sintetitza i transcendeix les precedents doctrines fenomenològiques (les defensades per Heidegger i Fink van ser les principals) que van abordar les perplexitats, tant teòriques com metodològiques, dutes a la llum per l’actual historiografia filosòfica.

A fi d’aprofondir en el pensament de Merleau-Ponty, analitza una crucial controvèrsia filosòfica del nostre temps (el debat entre els punts de vista subjectivista o internalista i els que defensen l’objectivisme i l’externalisme) a la llum de les doctrines que ell ens va llegar. El nucli reflexiu de la filosofia merleau-pontiana, dit en altres paraules, serveix per esclarir la picabaralla contemporània entre les posicions immanentista i contextualista.

Aquesta entrevista aborda un ampli ventall temàtic: les arrels socials del pensament, la desconcertant contraposició de filosofia analítica i “continental”, el bigarrat paisatge que formen les propostes filosòfiques del nostre temps, la debatuda fertilitat dels punts de vista subjectivista i internalista, d’una banda, i objectivista i l’externalista de l’altra, l’actual revifalla tant de la fenomenologia com del neo-kantianisme, l’ascendent adquirit per la polisèmica noció de “pensament impensat”, i finalment la reflexió filosòfica que es nodreix de categories carencials com ara la pèrdua, la privació, el fracàs o la manca.

La teoria dels “camps” socials defensada per Bourdieu serveix per entendre les peculiaritats de la filosofia catalana. Des d’aquesta perspectiva, les seves preocupacions actuals i previsibles orientacions futures apareixen subordinades als múltiples condicionants heteronomics (de caire alhora polític, cultural i social, amb el constant predomini centralista i castellanista) que secularment han determinat la seva trajectòria. És cert que en els darrers decennis aquest ofegament heteronomic sembla haver-se afeblit una mica, i que un incipient “enlairament autonòmic” esbossa la formació d’un “camp filosòfic” en el sentit que Bourdieu dóna a aquest terme. En l’actualitat, tanmateix, el futur de la filosofia catalana apareix problemàtic perquè no només es revifen les constriccions heteronòmiques que semblaven esmorteïdes, sinó que inesperadament n’apareixen de noves.

A la intencionalitat d’acte o tètica, fonament dels actes de la consciència, la fenomenologia contraposa la intencionalitat operant o latent (fungierende Intentionalität). És la unitat natural i antepredicativa del món i de la nostra vida, traspua en el nostre paisatge interior (desitjos, valoracions, projectes, records) més que en el coneixement objectiu, revela que una constitutiva passivitat, anònima, opaca, involuntària i cega, sosté i condiciona l’activitat intencional, i palesa que el cos com a motricitat és l’executor espontani i universal que roman anònim en precedir la reflexió objectivadora. Aquesta noció sorgeix en l’obra de Husserl i Fink, preval en la de Merleau-Ponty, i reorienta “arqueològicament” la doctrina.